Home - Webmail - Mapa Web - Cercador - Contacte -Castellano
Maria Pallarès Sans
Fem cadena Editorial - Biografia -  Entrevistes  - Llibre de visites - Escrits - Guia de recursos

 Entrevistes 

Presentació entrevistes

 M.Carme Sans Moyà per M. Carme Llobera i Sorribes. Esposa, mare de tres fills (Maria, Dídac i Pep) i ara ha fet 14 anys que va perdre la seva filla Maria per malaltia i en fa 3 que va iniciar un procés per comprendre el sofriment, el dolor i acceptar la realitat autèntica de la vida. N’ha volgut deixar constància escrivint un llibre. Ella és la M. Carme Sans Moyà de cal Policronio i col·laboradora de l’Aigua Viva, que “ens regala la mirada amb què ella ha après a mirar la vida”, afirma en el pròleg el pare Xavier Melloni, mistagog. Enhorabona per la publicació del llibre en català primer i ara en castellà

Text disponible en format PDF 

 Quina ha estat la teva motivació principal per escriure el llibre? Et sents millor?

És una doble motivació. Per una banda, explicar i transmetre el llegat de la meva filla Maria, la seva vida lluminosa i esplèndida, el seu testimoni i guiatge. Per altra, com un acte de servei per donar a conèixer una realitat, la de la transcendència, amb els recursos que se m’han donat per assolir-ho per tal que qualsevol que desitgi seguir el camí espiritual pugui fer-ho acompanyat. Com ha estat el meu cas.

 Les pàgines del llibre desprenen moltes emocions i vivències. Ha costat molt plasmar el que has viscut?

Pel que fa el treball d’escriptura, he estat tres anys en redactar “Et regalo la mirada. Un itinerari espiritual de l’absència a la Presència”. Vaig començar a preparar-lo deu anys després de la mort de la Maria. D’aquesta manera, el text va madurar i va suposar dos esborranys abans que el pare Xavier Melloni em donés el seu vistiplau.

 Què ha canviat en la teva vida després d’haver escrit el llibre?

Per a mi personalment, ha estat una consolidació de l’itinerari espiritual perquè posar nom i descriure les vivències el fan més clar i potent i saps que ja no hi ha volta enrere. Pel que fa les relacions amb els altres ha significat un canvi a millors i més autèntiques. Quan ens buidem per dins per explicar-nos, s’obre un espai que els altres poden omplir i saben també que els escoltes amb respecte i estimació.

 Qui és el Pare Xavier Melloni i com t’ha ajudat?

És un mistagog.Un mistagog és la persona que inicia en els misteris, que transmet la correcta imatge de Déu i que viu en la no dualitat. La seva trajectòria ha anat de jesuïta i antropòleg a mestre espiritual i referent. La seva vida transcorre pel camí de la mística acompanyant espiritualment. És la persona, com dic en el llibre, amb una vida experiencial preparada i formada en les tradicions de saviesa, que coneix l’altra realitat i que sap apropar-la a l’acompanyat. La seva presència és un reflex de la Presència. És qui ha sobreviscut amb èxit a la mort de l’ego perquè les seves paraules, les seves orientacions, buides de tot ego, provenen d’una realitat superior. Per a mi, ha estat un ajut imprescindible. Durant nou anys, amb trobades periòdiques, m’ha anat mostrant el camí cap a l’àmbit transpersonal de la consciència i, alhora, amb recomanacions de lectures adients per reforçar aquest camí espiritual. Lectures que estan totes referenciades en l’apartat de bibliografia del llibre. El seu ajut, desinteressat i acollidor, ha estat del tot rellevant per poder retrobar la Maria i seguir el seu camí

"Davant un esdeveniment tan trasbalsador i desesperant com és la mort d’un fill es pot reaccionar o maleint l’adversitat o acceptant-la"

 Com es pot créixer malgrat l’absència d’un fill?

Davant un esdeveniment tan trasbalsador i desesperant com és la mort d’un fill es pot reaccionar o maleint l’adversitat o acceptant-la, malgrat el dolor tan gran per la pèrdua. Com jo necessitava saber on era la meva filla i retrobar-me amb ella, vaig decidir anar per la única via possible per aconseguir-ho: el camí espiritual.

 Tu no ets una mare com les altres” és el títol d’un llibre escrit per l’alemanya Angelika Schrobsdorff. T’interpel·la?

Jo no el coneixia quan tu m’has fet la pregunta, però he pogut llegir-lo abans de respondre’t perquè està en format electrònic i és de lliure accés. Es tracta d’una narració potent i intensa que fa una filla sobre la seva mare, una dona jueva de la burgesia berlinesa dels anys 20, amb un caràcter rebel i alegre i també ple de contradiccions. És un relat narrat amb molta força i, en aquest sentit, pot interpel·lar, però el veig diferent al meu llibre “Et regalo la mirada. Un itinerari espiritual de l’absència a la Presència” perquè la finalitat d’aquest és transmetre el llegat espiritual d’una noia, la Maria, que va deixar una forta petjada i de la que me’n sento deutora.

 La família més pròxima, espòs i fills, quin paper hi han tingut?

Ells són els éssers més propers a mi i la Maria ens va estimar i ens estima a tots moltíssim, fins al punt de preferir ser ella a qualsevol de nosaltres la que emmalaltís. Per tant, amb ells comparteixo l’amor de la Maria i, com ells han seguit i segueixen de ben a prop la meva evolució espiritual, l’han respectat. Com m’han vist cada vegada millor, malgrat el dolor, també han seguit aquest camí de la manera que cadascú ha pogut o ha sabut. Em sento molt reconeguda de la seva companyia.

 Què és per a tu la mort

És un canvi d’estat. És la sortida de la vida d’aquí, que coneixem, cap a una altra dimensió desconeguda, però amb la confiança que és més plena i més lluminosa i on ens retrobarem amb tots els éssers estimats que ens hi han precedit.

 Quin és el sentit de la vida i el més important?

El sentit de la vida és trobar l’essència de qui som. Per això, hem de girar la mirada cap a l’interior. És el despertar, que vol dir sentir-nos units amb la font de la vida, la Presència, que és d’on venim i on anem i sentir- nos units amb tot i amb tots. Això és la vida espiritual. El més important és estimar. Estimar sense condicions, que vol dir viure i sentir l’energia de l’amor.

 Ets una dona creient, dona de molta fe; has tingut moments de dubte, d’abandonar aquesta fe, de tocar fons? Com t’has aixecat?

Quan la Maria va emmalaltir em vaig enfonsar. Els fonaments de la meva fe van caure com un castell de cartes. Demanava d’una manera cridanera a Déu, també a la Mare de Déu i a tots el meus estimats difunts per tal que procuressin entre tots el miracle de la sanació de la meva filla i quan això no va succeir vaig tocar fons. I tant que vaig tocar fons! Jo creia en un Déu extern i facilitador de sanacions i m’havia fallat. Com dins meu cercava on era la meva filla, a on se n‘havia anat i volia trobar-la per saber d’ella i com estava, vaig acceptar els recursos energètics i espirituals que se’m van oferir i que intuïa que venien de la Maria. Van ser el rei-ki, la meditació i l’acompanyament del mistagog. Durant aquests catorze anys, des que la Maria és a la Dimensió de la Llum, no els he deixat

"El sentit de la vida és trobar l’essència de qui som. Per això, hem de girar la mirada cap a l’interior."

 La teva fe, com l’alimentes?

Amb els recursos abans esmentats del rei-ki, la meditació i també de la pregària.

 Ser cristià és seguir a Jesús i tu ho fas , però t’has rebel·lat contra ell en algun moment?

Sí que m’hi vaig rebel·lar, com he comentat abans, quan la meva filla va emmalaltir de leucèmia i veiem que la perdíem i els del Cel, com els anomenava llavors, no ens ajudaven. No van escoltar el meu clam i em vaig desesperar. Per altra part, jo havia vist similituds entre les vides de Jesús i de la Maria, fins el punt que pensava que a l’edat de Crist, cap als 33 anys, ella se n’aniria a l’Àfrica. No estava del tot equivocada perquè als 32 anys se’n va anar lluny de nosaltres, a la Dimensió de la Llum.

 En aquest món, alegria i dolor no es poden separar. Hi estàs d’acord?

A la vida hi ha esdeveniments que ens causen alegria i altres, d’adversitat, que ens causen molt dolor. Hem d’acceptar-los i fins i tot hem de ser capaços de beneir- los perquè, si sabem comprendre’ls, entendrem el sentit de tot. Cal que transcendim l’adversitat i el dolor i els utilitzem al nostre favor. Diu l’Evangeli (Jn 3, 1-8) que Jesús va dir a Nicodem: “T’asseguro que qui no naixi de nou no pot entrar en el regne del Cel”. Utilitzem el dolor i l’adversitat per tornar a nàixer, per despertar, per reconnectar-nos amb la Presència.

 L’Apòstol Pau (I Te 5, 16-18) fa una exhortació en tres direccions: “viviu sempre contents, pregueu contínuament, doneu gràcies en tota ocasió”. Són tres peticions ben concretes que ens esperonen a posar-les en pràctica. Ho fas?

L’alegria significa per a mi viure amb pau interior. Em costa molt sentir-me alegre per la buidor de l’absència física de la Maria, la meva filla estimada, però sí que em sento prou bé per viure plenament al costat de tots els del meu entorn: família, amics, parròquia, poble i ciutat. Pel que fa el segon aspecte, la pregària, no l’abandono. Acostumo a fer una pregària interioritzada, excepte en les celebracions litúrgiques on és més oral i d’una manera especial, en l’eucaristia doncs en el moment culminant de la consagració em sento molt unificada amb la Presència i amb la Maria. És un ancoratge salvífic per a mi. Pel que fa el donar gràcies, cada dia pels matins en dono per tot i per tothom que m’envolta i sento la immensa força que proporciona l’energia de l’agraïment.

"A la vida hi ha esdeveniments que ens causen alegria i altres, d’adversitat, que ens causen molt dolor. Hem d’acceptar-los."

 L’Aigua Viva, l’has vist néixer i créixer, dedueixo que te l’estimes molt. Com la veus actualment?

És ben cert que la valoro i l’estimo doncs l’he vist créixer. Les publicacions són indicadors de qualitat d’una institució i és una sort que no hagi estat mai interrompuda. Fet aquest que cal agrair als seus responsables, la Parròquia d’Arbeca, i als redactors. Personalment m’hi he sentit involucrada i sempre que m’han demanat col·laborar ho he fet amb empatia. La meva recomanació és que segueixi amb les seccions actuals i, si cal fer canvis, que sigui per ampliar-les. Sempre és bo obrir-se a nous horitzons.

 I per acabar, com veus la situació del món després de la barbàrie a casa nostra el passat 17 d’agost?

Crec que anem cap a un canvi de paradigma. Els valors massa materialistes i, sovint, absents d’ètica, de la nostra societat estan tocant fons. Comencen a emergir creences noves. Hi ha molts moviments socials que així ho indiquen. També van aflorant grups espirituals que no es cansen de pregar per a tots i d’elevar el nivell vibracional de la terra. Els fets tan propers per a nosaltres del 17 d’agost passat i d’altres semblants ens ensenyen com el mal segueix encara arrelat en aquest món, però cal contrarestar aquesta energia tan baixa amb l’energia de l’amor que tot ho empara. Hem de ser dels que, davant del mal, preguen i envien energia salvífica al món. I ho hem de fer amb la certesa que la Presència ens acompanya i empara a tots.

M. Carme Llobera i Sorribes

amunt

Darrera actualització: 24 de maig, 2018