 |
||
 |
||
| Fem cadena | Editorial - Biografia - Entrevistes - Llibre de visites - Escrits - Guia de recursos | |
Guia de recursos
Biblioteràpia procedeix etimològicament del grec blybos i therapeutics i significa cura o restabliment mitjançant els llibres y la lectura. Practicada al llarg de la història hi ha molts exemples com el de Ramsés II que en el frontispici de la seva biblioteca va fer posar “Remeis per a l’ ànima”. Concebuda la Biblioteca, doncs, com un conjunt de llibres que proporcionen remeis i cura a les persones. En aquesta guia de recursos volem enfocar la biblioteràpia com un procés de superació del dol en el cas de pèrdues molt importants i com a creixement personal. És una orientació des del punt de vista bibliotecari professional i també personal de qui ha patit una gran pèrdua, la filla molt estimada. Els recursos han estat triats i llegits per ajudar a la comprensió més que la superació de la pèrdua, fet impossible, i amb la finalitat d’aconseguir la transmutació del dolor en amor i la superació espiritual. Superació per tal d’accedir i gaudir de la pau i benestar amb la presència espiritual de l’ésser estimat que ja no és entre nosaltres.
Apunt de l’autor: Nascut a Sydney l’any 1975, de mare alemanya i pare austríac, és un escriptor reconegut en la literatura infantil, que s’ha inspirat en l’experiència dels seus pares per escriure la novel·la “La lladre de llibres”, en la que sense deixar de banda la forma senzilla, directa i descriptiva de la narrativa per a infants, presenta un llibre per a adults, que ha estat guardonat amb dos premis importants als Estats Units: El National Jewish Book Award i el Sydney Taylor Teen Book Award. Ha estat traduïda a més de 20 llengües i elogiada per la crítica internacional. Apunt de la novel·la: La lladre de llibres ens porta al Munic de l’Alemanya nazi, per observar unes quantes vides i moltes morts, des dels ulls d’una nena, que creix en mig de les bombes i del fanatisme destructor, però que té tot allò que necessita per sobreviure i sobretot ... uns quants llibres. Una història narrada per un personatge d’excepció, la mort, que es converteix en una companya agradable, afable, justa, observadora; que una nit trepitja la fotografia de Hitler quan la troba entre les runes desprès d’un bombardeig, mentre recull amb molta cura les ànimes de les persones mortes per la destrossa. Una narradora que ens explica que quan mira el món primer veu els colors i desprès els humans, que procura prendre’s la seva feina amb un punt d’humor, i que finalment ens confessa que els humans la tenim turmentada. Llegint La Lladre de llibres coneixeràs: La Liesel Meminger, una nena valenta, que aprén el valor de les petites coses, de l'amistat, de les conviccions, dels sentiments, de tot allà que dóna sentit a la vida, fins i tot en condicions extremes. Una lladre de paraules que omplen els seus dies i les seves nits... i que li salven la vida. Una família d'acollida, en Hans i la Rosa Hubermann, que viuen al carrer Molching a la part més pobre de Munic, i que tenen música, gana, por, valentia, tendresa, història, una guerra, veïns pobres, preocupacions, esperança... una nena acollida ... i un jueu amagat al soterrani. Uns renecs entranyables, saumensch, saukerl o arschloch, difícils d'oblidar després de conèixer la història de la lladre de llibres. Moltes persones vives o mortes, que el destí uneix en el temps i la història, en un dels episodis més tràgics de la humanitat; infants i adults que es creuen amb la mort, a vegades en més d'una ocasió. Un relat explicat amb molta originalitat, acompanyat de colors, de dibuixos, de reflexions, i que la narradora descriu com una petita història:
Roser Martí i Torres
El llibre de la psicòloga Paloma Cabadas, és des del punt de vista del contingut, una reflexió a viure la vida a consciència i lúcidament perquè qui viu així també pot afrontar el pas de la mort de la mateixa manera, a consciència i lúcidament. L'autora ens exhorta a desprendre'ns del lastre negatiu que tots acumulen en el transcurs de la vida. És un clam a millorar espiritualment, a millorar la història personal, a saber gestionar les emocions i el projecte de vida, a superar els temors, les pors i el dolor. Ës una afirmació de la consciència personal per a regenerar-nos espiritualment i preparar-nos per la vida del més allà. Des del punt de vista formal, la seva lectura, molt interessant, és a vegades espesa i poc entenedora, malgrat la voluntat, que s'intuieix, de voler ser pedagògica. Sembla, en alguns capítols, una lectura per a iniciats. Per altra banda, l'esforç de concentració que implica és útil per involucar-nos i per intenatr penetrar en les profundes reflexions que planteja.
L’obra de Willigis Jäger, benedictí i mestre Zen, és un pont d’espiritualitat entre el cristianisme i el budisme Zen. Les sis edicions d’aquest llibre en tres anys és un indicatiu de l’ interès que l’obra de Willigis Jäger ha despertat. El llibre està estructurat en tres blocs: el primer, una presentació i la introducció de l’autor. Després, dues parts: a la primera, explica les bases de l’espiritualitat mística i a la segona, la pràctica espiritual de la mística. Tot el recorregut és a través de la fórmula d’una entrevista, preguntes de Christoph Quarch a Willigis Jäger perquè expliqui els misteris de les religions i de la fe i poc a poc ens va portant als seus coneixements i experiències. El títol del llibre ja és indicatiu i l’autor l’explica així: “Si l’ona té l’experiència jo soc el mar, encara n’hi ha dos: l’ona i el mar. Però en l’experiència mística es traspassa aquest dualisme. El jo de l’ona es dilueix i en el seu lloc el mar s’experimenta com una ona. El mar són totes les ones i totes les ones són una unitat”. L’objectiu de l’obra és oferir una nova resposta a l’ inquietud religiosa. Va dirigida a les moltes persones que avui dia no trobem respostes a les nostres inquietuds dins l’espiritualitat occidental i les busquem dins l’espiritualitat oriental. Els nostresconceptes sobre la fe i la religió estan canviant i cal trobar noves interpretacions sobre els conceptes bàsics. Willigis Jäger proposa l’espiritualitat mística per reinterpretar-los. Ara hi ha un progrés en la religiositat doncs és una religiositat que va més enllà de les religions, una espiritualitat transconfessional. Les religions són com les vidrieres que ens transmeten la llum de fora, però l’ essencial és la llum. Per a W. Jäger, la religiositat significa l’indicador del camí, no la meta. Els camins espirituals són diversos. Per al cristianisme és la contemplació; per al budisme és el zen i viapasana; per a l’ hinduisme é el ioga amb les seves variants; per al islamisme és el sufisme i per al judaisme és la càbala. Tots aquests camins estan relacionats i porten a la mateixa meta. Totes les religions han trobat camins místics, però en els propers temps augmentarà l’ importància de la mística, com una salvació de la teologia. El fonament d ela mística és l’experiència d’ unitat entre Déu i el món, a diferència de la teologia cristiana que es basa en un dualisme entre Déu i el món, com quelcom separat i llavors aquest món necessita ser salvat, per això Déu envià un salvador al món. Però, W. Jäger considera que Déu s’ encarna en el món i llavors ambdós estan inseparablement units. Jesús, fill de Déu, està unit al Pare, és una experiència d’ unitat. A partir d’aquesta unió, l’autor va reinterpretant la figura de Jesús, els seus miracles, és una nova lectura de la Biblia. El Déu que ens descobreix l’autor, no és un Déu extern a l’ ésser humà, sinó que ens presenta com ho fa la mística, un Déu unitari. Així va fent referència a les grans figures místiques que han existit, com Sant Joan de la Creu, entre altres. El fonament de l’espiritualitat mística és l’experiència d’unitat en la que s’ha dissolt la frontera entre Déu i el món. En el centre de l’experiència mística hi ha la consciència d’ unitat amb tots els éssers vius. Des de la mística semblen adients les teràpies que consideren a l’ ésser humà com una totalitat, així en el camp de la psicologia en els darrers temps hi ha hagut un gran canvi: la psicologia transpersonal, que intenta curar anant més enllà de la consciència del jo. La psicologia ajuda aconseguir una estructura del jo adient com a base per poder emprendre el camí espiritual. Això, en la mística, s’anomena el camí de la purificació. W. Jäger explica els efectes de l’experiència espiritual sobre el comportament : la persona entra en un procés de transformació des de l’ interior i es torna més tolerant amb sí mateixa i amb els altres i també més benèvol; adquireix més serenor i despreniment per poder admetre altres persones i altres situacions. És un canvi d’actitud davant la vida: els actes quotidians esdevenen més importants i més reconfortants espiritualment. Aquesta forma de vida crea un camp d’energia que beneficia a la persona i a la societat i crea una consciència d’ unitat amb tots els éssers vivents. Sofrir el dolor i l’alegria dels altres com el propi dolor i la pròpia alegria. Finalitza el llibre amb recomanacions tan importants com “trobarem el sentit en desprendre’ns del jo perquè la nostra autèntica identitat està en l’ésser diví, ue és la nostra naturalesa més fonda. De manera que la mística no és altra cosa que la recerca de la nostra identitat verdadera”. L’obra de Willigis Jäger és una resposta a la recerca espiritual d’ajut, és una guia al nostre abast. M. Carme Sans
“L’única manera que he trobat per equilibrar memòria i oblit és convertir la seva presència en una segona pell. Em passa sovint, amb ell. “¿On és?”, penso, sense adonar-me que el porto posat. És com amb les ulleres de llegir. Les busques, imprescindibles, i t’adones que les portes penjant. Això és exactament. Un record tan present que, si t’hi fixes bé, s’assembla molt a un oblit » Aquest és el darrer paràgraf del llibre d’Imma Monsó “Un home de paraula”. L’autora ens narra de forma magistral com viu el dol de l’home amb qui va compartir setze anys de la seva vida i que ara ja en fa gairebé tres que va morir. Ho narra de forma senzilla, natural, fins-i-tot de vegades amb humor fi i delicat. Reviu, el conjunt de complicitats que forjaven el seu amor, anècdotes de la seva vida familiar, els viatges que van fer plegats, l’adopció de la seva filla, els seus neguits intel·lectuals compartits…D’aquesta manera el perpetua, amb les paraules. El llibre destil·la sensibilitat i l’autora hi reelabora la vida amb el seu home i la proclama en veu alta desitjant mantenir-lo viu i en moviment en el cap dels supervivents; no només en el seu, sobretot en el de la seva filla. Tot el llibre ens mostra com l’autora desitja fortament no eludir la nova realitat que li ha tocat viure amb la mort d’un ésser estimat sinó que vol incorporar-la a la vida que no s’atura. A més, Imma Monsó ens dona el seu testimoni de com lluita cada dia per tirar endavant, per treure el cap del “càlid capoll en que vivia amb ell” i sense menystenir el dolor, la pena profunda o la memòria de l’ésser estimat es mostra profundament agraïda amb totes les circumstàncies que l’acompanyen en el dol. En el poder de les paraules, en l’afecte i l’amistat que l’han voltat, en la llum que li irradia la nena, en no haver-se obstinat a treure la seva roba de l’armari o també, per què no? mostra el seu agraïment als inhibidors de la recaptació de la serotonina. I és un llibre d’esperança i d’assumpció positiva del dol. Aquest fragment és un de tants on ho expressa: “De vegades, penso: “No pot ser que sigui només això” Però, certament, i això no és nou, el dol és treball i elaboració, activitat i transformació, i jo en sóc una viciosa, de les activitats de transformació. El cas és que no puc entendre perquè les coses han anat tan bé, i quan dic tan bé vull dir que hem tornat a l’alegria sense haver de renunciar ni un segon a la seva presència.” És un llibre lúcid, emotiu, descriptiu, precís, intel·lectual, real, profund, valent, biogràfic, Blanca Ciurana
El llibre és el resultat d’un estudi molt aprofundit sobre els avantatges del tarannà optimista dut a terme pel psiquiatre Luis Rojas Marcos, director durant anys de la Corporació de Sanitat i Hospitals públics de Nova York i, actualment, incorporat a l’ambient acadèmic universitari. Fins fa ben poc el concepte força pessimista de la naturalesa humana era compartit per la majoria de metges i psiquiatres. M’han cridat l’atenció unes frases del prestigiós psicòleg Erich Fromm que apareixen en el seu famós tractat L’Art d’estimar (1956) i que transcric: “L’home és conscient que neix sense el seu consentiment i mor contra la seva voluntat.....És conscient de la seva solitud i de la seva impotència davant les forces de la naturalesa i de la societat. Tot això fa que existir sigui una pressió insuportable”. Ens diu Rojas Marcos en el seu llibre que, amb molt poques excepcions i fins a finals del segle XX, els psicòlegs i els psiquiatres van parar més atenció a la psicosi que al seny, a la por que a la confiança, a la fòbia que al valor, a la malenconia que a l’entusiasme. Finalment, l’any 2000, diverses facultats de psicologia nord-americanes, encoratjades pel professor de Pennsilvania Martín E.P. Seligman formalitzen l’assignatura de Psicologia Positiva que tracta de la importància de la investigació dels aspectes positius de la ment humana. En el seu llibre, Rojas Marcos, al llarg de vuit capítols, fa un repàs breu i selectiu de la història del pensament positiu, detalla els ingredients que distingeixen la disposició optimista de la pessimista i els enquadra en tres esferes: la nostra memòria del passat, la nostra interpretació del present i la nostra visió del futur. Explora, també, les forces que forgen el nostre temperament i el bagatge genètic, els trets del caràcter i els valors culturals. Examina la influència de l’optimisme en les relacions amb les persones, en la salut i en la feina. Acaba, i per a mi és la part més interessant, amb la descripció de la qualitat més valuosa del nostre optimisme, que ens és de gran utilitat a l’hora d’afrontar les adversitats de la vida. Una de les virtuts de l’optimista és l’esperança, que té molt a veure amb les expectatives globals que tenim del futur les quals estan basades en creences o valors que tenim sobre la vida, per exemple, el significat que donem a l’existència, el destí que preveiem per a la humanitat. Unes vegades aquestes creences pertanyen al regne de la religió o de la filosofia; d’altres, brollen de la ciència o del món tangible purament humà i es poden nodrir de la fe amb valors com la pau, la justícia, la llibertat...... Nombroses investigacions corroboren que formar part d’una llar familiar càlida, d’un cercle d’amistats, d’un grup solidari, intercanviar emocions i pensaments, donar i rebre afecte, tot això, són activitats que estimulen estats d’ànim positius. Practiquem-les. Parlem. Diu en Rojas Marcos que evocar, ordenar i verbalitzar els nostres pensaments en un ambient acollidor és sempre una activitat gratificant. És evident que no podem controlar esdeveniments que ens creen tensions, el dolor de les malalties i de la mort, el desamor... però amb l’objectiu de gaudir més de les coses positives que tots tenim cal afegir sentiments esperançadors que, sense perjudicar la raó i la prudència, permetin fer del nàufrag, un navegant. “És millor encendre una espelma que maleir la foscor” Teresa Casals
És un tractat de meditació, una guia per al creixement personal, una connexió amb l’ Ésser. És un ajut per recuperar la consciència de l’ ésser i és també un ajut per apaivagar la ment i per recuperar la conciència de l’ésser. La ment no és únicament pensament, sinó també les emocions que, segons l’autor, són el resultat de la trobada entre cos i ment. Així, doncs, explica com treballar les emocions positives i també ensenya a treballar les emocions positives i a lliberar.nos del sofriment a través de la conciència. Cal tenir una atenció conscient per canviar, per transmutar. L’atenció dirigida cap a l’interior de la persona i cap a l’ara, no cap al passat o el futur. L’ara és la clau de la dimensió espiritual per recuperar la consciència de l’ésser i permet l’accés a la verdadera il·luminació: acceptar les coses i les situacions; acceptació sense resistència. Comenta la verdadera naturalesa de la compasió com a sanadora. Sanació que emana pau, que es basa en l’ésser i no en el fer, malgrat no exclou les accions positives. Això fa que la persona sigui agent de pau en el món i portadora de llum com a reflex d’una conciència pura. També parla d’allò que significa la rendició, rendició com acceptació interna de la vida, que és diferent de l’acceptació de la situació de la vida. L’acceptació evita la resistència que és una causa de dolor. La rendició és l’absència de resistència interna. És el contrari de la creença de l’ego que creu que la força rau en resistir-se. La rendició converteix el dolor i el sofriment en il·luminació i en pau interior. El llibre, molt interessant, és l’ensenyament d’un mestre espiritual que pretén ser una guia en el camí de la vida per poder obtenir la verdadera realització. M. Carme Sans
Responc amb una certa incertitud i pudor, per una banda, i amb la millor voluntat, per una altra, a la invitació de col·laborar en el web de Maria, amb un petit comentari sobre el darrer llibre que he llegit: La Novia liberada d’Abraham B. Yehoshúa, editat per Anagrama. Realment era el llibre que començava a llegir quan la Carme em va convidar a col·laborar, d’alguna manera, en el web de Maria; i de manera casual, em va semblar que aquest llibre, potser hauria pogut interessar a la Maria, sensible al conflicte que a vegades representa el dificilíssim enteniment entre alguns pobles. L’autor va néixer l’any 1936, te gairebé 70 anys, i es nota en la cadència de la seva narració, lenta, pausada, que traspua tant experiència de la vida com experiència com a narrador. La doble trama de l’obra s’ambienta en una època (1998-2000) esperançadora per a Palestina i Israel, just abans de la Segona Intifada. La reflexió sobre les dificilíssimes relacions entre israelites i palestins (tema recurrent en aquest autor) representa la primera trama; en ella s’insereix meravellosament (com només saben fer els bons escriptors que dominen les tècniques narratives); en la segona trama, que discorre en paral·lel, fa referència a l’àmbit personal del protagonista, el professor de La universitat Riblin, intenta clarificar el perquè d l’inesperat divorci del seu fill gran, que, després d’un any de matrimoni, es repudiat per la seva esposa. Les referències culturals ambdós móns (jueu i àrab) són importants i es destaca llur importància al llarg de la novel·la, en un context de màxim conflicte, com és el de l’Orient mitjà. No és casual, ni fútil que el protagonista, un jues anomenat Jojanán Riblin, sigui professor, parli correctament l’àrab, i sigui especialista de la cultura i del món àrab. Carmen Merinero
En aquest nou llibre l’autora descriu el seu pensament i la seva doctrina vital. Paloma Cabadas és una investigadora de la consciència, proposa la lucidesa humana com a camí vital, així en la mort com en la vida, tal com expressa en el seu web personal: http://www.palomacabadas.com/ Per a la presentació del llibre a Barcelona el 16 d’octubre de 2008, va triar el centre Hábaluc: L’acte, per voluntat de Paloma Cabadas, va ser un col·loqui i les preguntes dels assistents van fer possible que l’autora aprofundís i desgranés el seu pensament vital, la tossuderia en defensar l‘evolució de la consciència i la lucidesa per entendre el sentit de la vida. Entesa la vida com un espai de pas, la mort no existeix perquè permet passar a un altre pas. Estem de passada i ens preparem per al salt de consciència: no tenir afecció per incorporar l’energia d’estimar. L’energia d’estimar no fonamentada amb el pilar del sofriment, sinó com una eina per viure i per interaccionar amb la gent. Si tinguéssim l’energia d’estimar ja no necessitaríem fer res perquè és la que dóna cohesió a tots els valors i dóna la llibertat per evolucionar a móns sense forma. L’energia d’estimar és equilibri i concòrdia. No està en les vibracions emocionals, sinó en el subtil i porta bons resultats. Les barreres per aquesta energia són els bloquejos que procuren les pors i la tensió. La pitjor barrera de totes és l’addicció al conflicte i també l’addicció al dolor perquè ambdues porten a l’escassetat interna, tot el contrari que l’energia de l’amor; alhora que són indicadors de la proximitat o llunyania de l’energia d’estimar. Les pors i el sofriment estan incrustats en el cos humà. Cal que treballem perquè la por és molt lliscadissa i té moltes cares (cosa que fa que creguem que tenim moltes pors) i hem de revisar el grau de densitat (dolors, pors) que tenim. El primer treball és treure les pors i l’addicció al conflicte i al dolor. El segon pas, és descobrir i destacar els propis talents, atrevir-se a sortir al món presentant les pròpies qualitats (que no és l’ego). No hem de tenir por a ser feliços, a que s’acabi l’abundància. Quan ens desprenem de les pors es fa un espai buit en la persona i és un moment molt interessant per observar-nos. Cal guardar aquest espai buit perquè ens permetrà sortir-nos-en sense traumes. Cal que treballem aquest aspecte com un fet prioritari. Tot això és amor a l’evolució de la consciència, amor a la transformació, amor a un mateix (res d’amor incondicional). Conèixer-nos, valorar-nos i estimar-nos és igual a l’energia d’estimar. L’energia d’estimar va lligada al femení perquè hi ha qualitats d’aquesta energia molt lligades al femení com són: cuidar, sostenir, allotjar. Gandhi va fer el seu treball amb l’energia del femení. En canvi, l’energia mental va més lligada al masculí, com són les qualitats que permeten endegar projectes, dissenyar; totes elles recursos del masculí. Amb la ment dissenyo el camí i amb l’energia d’estimar duc a terme el projecte. L’energia d’estimar ens fa més lliures, ens fa sentir més frescor i ens permet viure amb menys càrregues de conflictes. Hi ha un moment en l’evolució que cal “donar-se d’alta” per dedicar-se a ser feliç, per “afinar-nos”, sinó recreen els conflictes, el dolor i les pors. El món, aquest planeta, va ser dissenyat perquè puguem divertir-nos amb les meravelles del cosmos i per enriquiment de tots, no d’uns pocs. Si sabem extreure les pors i els dolors amb aquest coneixement podrem arribar a gaudir. Assistir al col·loqui va ser també gaudir i enriquir-nos. Escoltar a Paloma Cabadas és presenciar un exercici d’energia d’amor. Que la veu i la paraula d’aquest ésser il·luminat no cessin perquè ens ajuden a evolucionar. Moltes gràcies a Paloma Cabadas i al Centre Hábaluc
M. Carme Sans Moyà
Programa de CatalunyaRadio dirigit per Gaspar Hernández amb l’objectiu d’ajudar al creixement personal espiritual.
Programa de Ràdio estel sobre salut dirigit per Oriol Casals.
És el web de Carlos Alberto Boaglio, escritor, director teatral i gestor cultural argentí. Premiat amb diferents guardons per la seva creativitat. Alguns dels textes són d'una aportació espiritual remarcable.
Darrera actualització: 8 d'abril, 2012 |
Allende, Isabel. Paula. Barcelona: Plaza y Janés, 1998.
Tocs, 62.
| Ressolució mínima 800x600 © 2004 |